Retornar a la política, 2ona part

Recuperar l'acció social de la política. Aquest concepte, el de l'acció social de la política, té una llarga tradició, nascuda, o millor dit, millorada i actualitzada pels grans moviments socialistes i comunistes de finals del segle XIX. No pretenc analitzar la història d'aquestes accions ni la història del moviments socials, si no que vull posar de nou un valor que ha perdut el seu significat al llarg dels anys, i que té una necessitat intrínseca a l'hora de transmetre el valor de les polítiques; el què podríem anomenar el valor social de la política.
Però, certament, les institucions socials, viuen un procés de crisi, o més aviat, viuen un procés de reformulació dels seus valors. La complexitat social, i la multiplicitat d'eines formatives i informatives, obliguen a generar nous canvis en el sí de la societat civil. Ara bé, penso que encara no hem retornat a un debat que resta pendent; el retorn al diàleg entre societat civil i sistema polític. Moltes són les causes perquè ambdós àmbits s'hagin allunyat, i sense que això signifiqui cap catastrofisme tal i com alguns ho volen fer veure, la política ha de reconèixer i valorar els projectes socials, així com la societat civil ha de reconèixer i valorar els projectes polítics. Un altre debat és el de si és legítim o no segons quines polítiques o segons quins projectes, això però, com deia, depèn de l'escala de valors dels actors socials o polítics, però si ambdós sistemes no saben valorar-se, la democràcia a petita o a gran escala mai serà del tot completa.

I apunto en aquest sentit, una tasca de canvi profund en àmbits tant importants com són el de l'associacionisme sindical, l'educatiu, el juvenil i el veïnal. I crec que requereix una especial atenció l'associacionisme sindical, el qual a casa nostra necessita una transformació dels seus valors, del funcionament de les seves estructures internes i externes, i de la seva manera d'entendre actualment el món del treball. I també l'associacionisme veïnal, el qual segueix un model de funcionament idèntic al dels seus inicis als anys 60 i 70, i que han acabat esdevenint elements on l'objectiu final és simplement el benestar dels veïns i el rebuig a la política com a formula per a marcar un suposat perfil propi i autònom, ben al contrari del que crec que s'està produint actualment arreu del país. Justament es busca consolidar nous projectes locals d'identitat i generar noves propostes de diàleg entre l'administració i el veïnatge que cohesionin el teixit ciutadà i el tornin a posar en valor.
Ara bé, en aquests reptes, la política, com a element també de sociabilitat, no pot deixar-se de banda com fins ara, és una part del joc, i seria un error no comptar amb els valors que transmet, només cal que la relació entre ambdós se sàpiga posar al seu lloc i que cadascú sàpiga de la importància de l'altre.

Pel què fa a propostes per a reformular les institucions socials n'apunto tres de caràcter general; més capacitat de formació per aquestes, això vol dir més recursos i més flexibilitat. Recuperar el valor de la mobilització social actualitzant la forma, i aquí cal tenir molt en compte les noves tecnologies de la informació. I crear nous models de participació política, més ben dit, un model descentralitzat de fer la política, cal una aposta per a generar espais per al debat polític i social de qualitat i accessibles a tothom, que vagin més enllà dels partits polítics tradicionals. En aquest cas, apunto el model d'èxit que ha suposat la consolidació dels think tank al món anglosaxó.

Reforma de la Llei electoral. Malgrat de la situació vergonyant que suposa no tenir encara una Llei Electoral pròpia després de trenta anys de democràcia, crec que la Llei Electoral influirà i molt en la reformulació del sistema polític. I encara que no vull aprofundir sobre el què i el com, crec que la futura Llei Electoral ha de tenir dos grans objectius; consolidar un model de procés electoral obert i territorialitzat, amb vot uninominal però sense menystenir la tradició política actual. I crear una administració territorial més descentralitzada que deixi de banda models vinguts del passat i poc pràctics per als ciutadans i poc ajustats a la nostra realitat local, les províncies. I és que crec que la democràcia, i la política per antonomàsia, només serà justa si és capaç de donar servei als ciutadans de la manera més pròxima possible i amb la màxima eficiència i rapidesa possible.





La responsabilitat dels mitjans de comunicació. Renovar el contracte entre política i el mal anomenat quart poder, els mitjans de comunicació, és el gran repte per a la consecució d'una nova manera de fer política. Podem dir que la política i els mitjans de comunicació formen part d'un mateix espai comú on els desajustos actualment, són importants degut a la mala gestió d'uns i altres, i no pas per un problema de comprensió o de falta de criteris. Sota aquest criteri hi ha d'haver un nou marc de relació que generi per una banda, informació de qualitat, és clar que sí, però que tingui com a màxim objectiu buscar sempre la rigorositat en la informació política, i això vol dir, en molt casos, saltar a un nou estadi i a una nova manera d'entendre els mitjans de comunicació a casa nostra. Els mitjans de comunicació d'aquest país necessiten millorar les seves capacitats de generar informació política i per això cal més rigorositat i un salt cap a la millora qualitativa i formativa dels departaments d'informació política dels mitjans nacionals.
Tanmateix, la informació de qualitat i rigorosa mai serà possible si el món de la política, tant dominada pels partits a casa nostra, no fa un pas cap a l'obertura i cap a la professionalització de les relacions amb els mitjans de comunicació. Tantes vegades són els mateixos polítics els qui filtren les notícies i els qui en definitiva acaben dominant el terreny d'un joc on actualment es mira la curta volada i la improvització per part d'alguns polítics professionals, sense que això permeti crear gabinets de comunicació amb prou criteri i professionalitat com per a gestionar la informació que generen les polítiques públiques. Cal doncs, que la llibertat comunicativa sigui recíproca i tingui el valor del respecte per l'altre i la rigorositat en el seguiment de la informació com a premises per a construir un nou model de relació entre mitjans i política més còmode per a tots.

Els debats polítics han de ser debats públics. La veritat és que la política a Catalunya té certes contradiccions entre el que és públic i el que és privat. I els debats polítics en són un dels casos. Els debats polítics, també els de partit, tenen una clara vocació pública més enllà de les nostres fronteres, i per cert, són seguits per molta gent, cosa que fa que els partits hagin de ser més rigorosos en les seves propostes. Només cal mirar el recent debat al Labour Party, o el procés d'elecció de cap de llista a les eleccions a President de la República al Partit Socialista Francès, per a veure que el debat polític, si sap actuar en positiu, sempre disposa d'un públic exponencial. Però per arribar fins aquí cal construir una nova vocació política a l'intern dels partits. Les propostes programàtiques, l'elecció dels candidats dels partits, els debats interns etc., són massa opacs, i creen en molts casos desafecció, poc reconeixement de la tasca partidista, i desconeixement per part dels ciutadans del què és la cultura partidista. Cal doncs, crear una cultura del debat de partit oberta, pública, que tingui com a objectiu fer conèixer quines són les seves propostes i quines són les cares visibles que les creen i les transmeten. Potser així, també deixarem enrere, una mica més, les batalles internes i els jocs equilibris entre sectors com a principal tasca dels partits, per a generar nous elements o espais on el sistema de partits pugui remuntar el seu baix reconeixement social que disposa en hores d'ara.

La professionalitat de la política. Sense polítics professionals, que vol dir de professió, no només de vocació, no podem crear un sistema polític prou adequat a les necessitats actuals. Cal millorar la sortida professional dels futurs politòlegs, com també cal millorar la qualitat dels seus estudis, sense que això hagi de suposar obligatòriament sortir a l'estranger.
A Catalunya, ja disposem d'una Escola de l'Administració de Catalunya, ara bé, ni està ajustada a les necessitats d'un politòleg que vol fer això, politologia, ni disposa de recursos suficients per a complementar la formació per aquesta “quasi” primera lleva de politòlegs al nostre país. Com deia, si volem professionals primer els hi hem de donar recursos i valorar-los.

Les obligacions de l'oposició a la política. Hi ha un gran garbuix del què han de ser les tasques de l'oposició. No podem seguir tenint una oposició que només debat sobre el què fa el govern o sobre la legitimitat de les propostes que realitza aquest. L'oposició ha de tenir per una banda, un cert reconeixement institucional que a casa nostra ja s'ha iniciat, però que cal aprofundir. I per altra banda, l'oposició, i posaré com exemple el shadow cabinet anglès, o la figura del cap de l'oposició a França i a Itàlia, tenen obligacions de passar comptes i de de fer una tasca constant de proposició i resposta al voltant del què pugui fer el govern de torn, o bé, a allò que puguin ésser noves propostes. I és que el model d'oposició a casa nostra, forma part d'un model passat, i que cal reformar en profunditat, perquè l'oposició també té una gran responsabilitat a l'hora de prestigiar el sistema políti

Esquerra i biodiversitat

Darrerament, he llegit el llibre Un mundo que ganar de Geoff Eley. Una més que detallada “bibliografia” de la història de l'esquerra a Europa des del 1850 fins a l'any 2000. Un estudi molt complert que m'ha sorprès molt. La història que explica Eley ha estat feta des de la màxima objectivitat, sense punts de vista parcials ni desviacions ideològiques. Tot un descobriment que recomano a tothom. Ara bé, prepareu-vos perquè la cosa té 500 pàgines!

Un dels temes que m'ha sorprès d'aquest llibre, ha estat la descripció històrica que fa Eley del naixement sociològic de l'esquerra. Penso que és força revelador, diria que fins i tot és força trencador amb les versions oficials dels historiadors de l'esquerra europea sobre una realitat que tant a l'esquerra com a la dreta, durant aquests darrers segles, ha estat obviada, la incompatibilitat entre industrialització i biodiversitat.

En efecte, Eley marca tres característiques força interessants dels valors de l'esquerra que es començava a gestar a Europa; la defensa de la propietat com a valor de seguretat per a les classes populars, la defensa de l'artesanat com a element de preservació d'un sistema econòmic paral·lel al incipient capitalisme, i la convivència inicial entre camp i ciutat. Tots tres elements, han estat força contrariats o mal vistos tradicionalment pels canals oficials de l'esquerra europea, amb especial atenció a l'esquerra dels països mediterranis i els centreeuropeus.

Eley, descriu la defensa de la propietat entre els “primitius” obrers degut en part, a la inseguretat d'aquest nou cicle econòmic que estava generant el capitalisme industrial i que veia la propietat com un element de seguretat. I per altra part, l'artesanat, els gremis i els petits tallers, formaven un sector laboral que era capaç encara de condicionar les economies d'estat.

Aquest obrers, els obrers a petita escala, dels petits i mitjans tallers, representaven un sector de la societat hereva de les corporatives i a vegades conservadores societats gremials, que estaven començant a viure canvis profunds, encara que amb intensitats molt diferents segons el sectors i la intensitat de capital abocada a cada un d'ells, dos evolucions contraposades poden ésser les de la indústria moderna i poderosa del ferro i l'acer del segle XIX, i la de la indústria tèxtil, molt més necessitada de capital humà i amb disposició de maquinària molt més lleugera. Tot i això, tal i com diu Eley els artesans van perdre cada cop més el control dels seus oficis, que va passar a les forces impersonals del mercat capitalista. Van abandonar els tallers per formes pràctiques de dependència de l'organització professional a major escala, abans d'acabar integrant-se directament a les estructures superiors de producció, treball i control capitalistes.

Per tant, aquí tenim un primer element de competitivitat-contradició directe amb el sistema capitalista, que per la voluntat expressa de l'esquerra -la socialdemòcrata inicialment però també la comunista- de construir un nou model econòmic basat en la manufacturació a gran escala, i en l'ús massiu de la força de treball humà, el prototip d'obrer descrit pels grans teòrics del socialisme, Marx, Engels, Lenin, Kautsy etc., s'hi van sentir més còmodes i propers als seus postulats ideològics i estratègics.

Pel què fa a l'harmonia entre camp i ciutat, hi ha dos elements que amb la consolidació del sistema capitalista desapareixen d'aquest consens. En primer lloc, amb l'arribada de la industrialització també arriben les construccions i ampliacions dels nous burgs per als obrers vinguts del camp o d'altres regions que venen a treballar a la indústria, cosa que provoca l'aïllament dels vincles amb la natura i els treballs del camp. I per altra banda, aquest aïllament, genera un tancament del cicle vital que crea el nou model, que és el de provocar que l'obrer canviï tant el seu hàbitat de treball i relacions formals, com el seu hàbitat de consum per a crear el que Eley descriu com a separació dels productors directes dels medis de producció per tal d'obligar als nous obrers a entrar en una forma del treball depenent. Era necessari que als mitjans de subsistència només es pugués accedir mitjançant el salari, en un procés laboral controlat pel capitalista. Malgrat aquestes vicissituds, el pes del camp, de l'artesanat i dels lligams amb la terra han estat força resistents a les onades industrialitzadores i urbanitzadores dels diversos segles que s'han anat succeint.

Amb aquestes breus ressenyes històriques dels valors perduts de l'esquerra -encara prototip- que es començava a gestar - i si llegiu aquest llibre encara en trobareu més i sorprenents casos de pèrdua de valors de l'esquerra per uns de més suposadament “nous i pràctics”- penso que Eley redescobreix dos elements o dos valors que han estat obviats pels grans moviments obrers dels darrers segles; la pluralitat de factors de treball i la biodiversitat com a medi de vida. I amb aquest darrer, adreçaré aquestes últimes línies doncs penso que estem en un punt on l'aposta per la biodiversitat és més que necessària, és, com per als antics artesans, un model de vida.

L'esquerra, obviant la biodiversitat com a medi de vida i la pluralitat com a medi de relació político-social ja que no eren elements de control polític i social, ha fet prevaldre dues teories per obviar els seus valors històrics originaris; gran producció per abastir als més pobres i una aposta cega pel progrés sense fre ni mesures.

En primer lloc, com diu Carlo Petrini, al seu llibre Bo, net i just, d'abastir el món de menjar en tenim tots els mitjans però cal una aposta política. Aquesta és una primera resposta a una teoria que a dia d'avui ja és caduca en el seu argumentari de base.

I pel què fa a la biodiversitat, aquesta és una aposta per la pluralitat d'idees, de formes de vida, de formes de consum, de formes de parlar etc. I aquesta, ha de ser una aposta de l'esquerra. Vivim en un canvi de cicle econòmic el qual ens havia marcat com a valor inherent el progrés “asimètric”, sense tenir en compte les peculiaritats de cada espai, de cada territori i de cada persona, aquest és el gran canvi que ha de generar-se en el sí de l'esquerra. Ja hi ha grans moviments a Europa que advoquen per aquest canvi, és clar que sí, però molt em temo que aquest és un canvi molt profund per a les esquerres tradicionals europees, les quals, val a dir, en molts casos són les més conservadores alhora de produir canvis en el seu sí.