Esquerra i biodiversitat

Darrerament, he llegit el llibre Un mundo que ganar de Geoff Eley. Una més que detallada “bibliografia” de la història de l'esquerra a Europa des del 1850 fins a l'any 2000. Un estudi molt complert que m'ha sorprès molt. La història que explica Eley ha estat feta des de la màxima objectivitat, sense punts de vista parcials ni desviacions ideològiques. Tot un descobriment que recomano a tothom. Ara bé, prepareu-vos perquè la cosa té 500 pàgines!

Un dels temes que m'ha sorprès d'aquest llibre, ha estat la descripció històrica que fa Eley del naixement sociològic de l'esquerra. Penso que és força revelador, diria que fins i tot és força trencador amb les versions oficials dels historiadors de l'esquerra europea sobre una realitat que tant a l'esquerra com a la dreta, durant aquests darrers segles, ha estat obviada, la incompatibilitat entre industrialització i biodiversitat.

En efecte, Eley marca tres característiques força interessants dels valors de l'esquerra que es començava a gestar a Europa; la defensa de la propietat com a valor de seguretat per a les classes populars, la defensa de l'artesanat com a element de preservació d'un sistema econòmic paral·lel al incipient capitalisme, i la convivència inicial entre camp i ciutat. Tots tres elements, han estat força contrariats o mal vistos tradicionalment pels canals oficials de l'esquerra europea, amb especial atenció a l'esquerra dels països mediterranis i els centreeuropeus.

Eley, descriu la defensa de la propietat entre els “primitius” obrers degut en part, a la inseguretat d'aquest nou cicle econòmic que estava generant el capitalisme industrial i que veia la propietat com un element de seguretat. I per altra part, l'artesanat, els gremis i els petits tallers, formaven un sector laboral que era capaç encara de condicionar les economies d'estat.

Aquest obrers, els obrers a petita escala, dels petits i mitjans tallers, representaven un sector de la societat hereva de les corporatives i a vegades conservadores societats gremials, que estaven començant a viure canvis profunds, encara que amb intensitats molt diferents segons el sectors i la intensitat de capital abocada a cada un d'ells, dos evolucions contraposades poden ésser les de la indústria moderna i poderosa del ferro i l'acer del segle XIX, i la de la indústria tèxtil, molt més necessitada de capital humà i amb disposició de maquinària molt més lleugera. Tot i això, tal i com diu Eley els artesans van perdre cada cop més el control dels seus oficis, que va passar a les forces impersonals del mercat capitalista. Van abandonar els tallers per formes pràctiques de dependència de l'organització professional a major escala, abans d'acabar integrant-se directament a les estructures superiors de producció, treball i control capitalistes.

Per tant, aquí tenim un primer element de competitivitat-contradició directe amb el sistema capitalista, que per la voluntat expressa de l'esquerra -la socialdemòcrata inicialment però també la comunista- de construir un nou model econòmic basat en la manufacturació a gran escala, i en l'ús massiu de la força de treball humà, el prototip d'obrer descrit pels grans teòrics del socialisme, Marx, Engels, Lenin, Kautsy etc., s'hi van sentir més còmodes i propers als seus postulats ideològics i estratègics.

Pel què fa a l'harmonia entre camp i ciutat, hi ha dos elements que amb la consolidació del sistema capitalista desapareixen d'aquest consens. En primer lloc, amb l'arribada de la industrialització també arriben les construccions i ampliacions dels nous burgs per als obrers vinguts del camp o d'altres regions que venen a treballar a la indústria, cosa que provoca l'aïllament dels vincles amb la natura i els treballs del camp. I per altra banda, aquest aïllament, genera un tancament del cicle vital que crea el nou model, que és el de provocar que l'obrer canviï tant el seu hàbitat de treball i relacions formals, com el seu hàbitat de consum per a crear el que Eley descriu com a separació dels productors directes dels medis de producció per tal d'obligar als nous obrers a entrar en una forma del treball depenent. Era necessari que als mitjans de subsistència només es pugués accedir mitjançant el salari, en un procés laboral controlat pel capitalista. Malgrat aquestes vicissituds, el pes del camp, de l'artesanat i dels lligams amb la terra han estat força resistents a les onades industrialitzadores i urbanitzadores dels diversos segles que s'han anat succeint.

Amb aquestes breus ressenyes històriques dels valors perduts de l'esquerra -encara prototip- que es començava a gestar - i si llegiu aquest llibre encara en trobareu més i sorprenents casos de pèrdua de valors de l'esquerra per uns de més suposadament “nous i pràctics”- penso que Eley redescobreix dos elements o dos valors que han estat obviats pels grans moviments obrers dels darrers segles; la pluralitat de factors de treball i la biodiversitat com a medi de vida. I amb aquest darrer, adreçaré aquestes últimes línies doncs penso que estem en un punt on l'aposta per la biodiversitat és més que necessària, és, com per als antics artesans, un model de vida.

L'esquerra, obviant la biodiversitat com a medi de vida i la pluralitat com a medi de relació político-social ja que no eren elements de control polític i social, ha fet prevaldre dues teories per obviar els seus valors històrics originaris; gran producció per abastir als més pobres i una aposta cega pel progrés sense fre ni mesures.

En primer lloc, com diu Carlo Petrini, al seu llibre Bo, net i just, d'abastir el món de menjar en tenim tots els mitjans però cal una aposta política. Aquesta és una primera resposta a una teoria que a dia d'avui ja és caduca en el seu argumentari de base.

I pel què fa a la biodiversitat, aquesta és una aposta per la pluralitat d'idees, de formes de vida, de formes de consum, de formes de parlar etc. I aquesta, ha de ser una aposta de l'esquerra. Vivim en un canvi de cicle econòmic el qual ens havia marcat com a valor inherent el progrés “asimètric”, sense tenir en compte les peculiaritats de cada espai, de cada territori i de cada persona, aquest és el gran canvi que ha de generar-se en el sí de l'esquerra. Ja hi ha grans moviments a Europa que advoquen per aquest canvi, és clar que sí, però molt em temo que aquest és un canvi molt profund per a les esquerres tradicionals europees, les quals, val a dir, en molts casos són les més conservadores alhora de produir canvis en el seu sí.