Sant Fost decideix un any després

Just el dia després de la celebració de la consulta popular que organitzàvem Sant Fost Decideix, vaig tenir tenir un petit error que ara vull esmenar. El dia 26 d'abril voldria haver dedicat un post al meu bloc de reconeixement de la gran tasca que tots i totes els voluntaris de Sant Fost Decideix varen portar a terme durant els llargs mesos, i que va culminar amb el més que exitós resultat de participació per a aquesta consulta, més d'un 15% de la nostra població va anar a votar! Malauradament, no hi vaig ser a temps, i ara, després d'un any, i aprofitant la celebració aquest passat divendres del primer any de Sant Fost decideix, vull recordar aquests moments.

Vull dir en primer lloc que; mai, històricament Sant Fost ha celebrat una consulta popular, mai històricament Sant Fost s'ha viscut un acte altruista on hi ha participat tanta gent, i mai Sant Fost ha parlat obertament tant sobre un tema candent a la nostra societat, la independència. Jo vull recordar l'esforç de tots els companys i companyes que com jo, que vàrem creure en un projecte que es va formar entre pocs i va ser assolit per molts.
Recordo que fa cosa d'uns dies, l'Àlex Sans, un company el qual ens vam conèixer justament durant l'organització de la consulta, em deia que la història sempre s'ha de llegir quan ja ha passat, és quan més hi veus els fruits que s'hi aporten. Bé, l'Àlex tenia tota la raó, la història en el cas de la fita que vàrem aconseguir el passat 25 d'abril de 2010, és un pas en la història del nostre municipi que encara no podem mesurar prou bé, doncs el pas del temps ens dirà fins on ha arribat a calar aquest esforç. El que sí que crec, és que la consulta sobre la independència, a Sant Fost, ha ajudat a normalitzar el projecte independentista, i tambá ha ajudat a normalitzar la imatge dels qui ens sentim independentistes, siguem del color que siguem. Aquesta, és una aportació clau en la normalització de l'independentisme a petita escala, per a poder avançar nacional i socialment.

Ara, Sant Fost decideix, segueix ben viu. Com deia, aquest passat divendres SFD celebrava el seu aniversari amb la presentació del llibre de Josep Maria Ximenis arran de l'experiència de la convocatòria de la consulta sobre la independència a Arenys de Munt. El fet que SFD segueixi activa i a peu de carrer, vol dir que el nostre projecte té un calatge polític i social suficient per entendre que al nostre municipi, com a molts altres municipis del nostre país, el projecte nacional ja s'està consolidant, a marxes forçades de vegades, però amb fermesa. I a més, aquesta empenta la protagonitzen arreu, persones de totes les edats, cosa que significa que l'independentisme ha crescut, i ja s'està fent major d'edat. A Sant Fost, com arreu del país, ja no ens alimenten molles, ara volem el pa sencer.

Una segona transició política a Espanya s'està iniciant

Ja fa temps que se senten rumors sobre la gestació d'un nou procés que ha mudat el nom -en comptes de transició, ara es parla d'harmonització o de perfeccionament- i que té la finalitat de transformar el model territorial de l'Estat espanyol. La proposta d'Aznar de “recentralitzar l'estat” no ha deixat de verbalitzar un pensament polític força estès entre la classe política espanyola. No és només una opinió la d'Aznar, és una línia teòrica ja consolidada i que a més, Zapatero, l'ha secundada, des d'un altre prisma, el del finançament de les comunitats autònomes, però l'important és que el missatge d'ambdós líders polítics espanyols no té cap contradicció de fons sinó de formes i de temps.

Jo vull parlar de Segona Transició política espanyola perquè és obvi que s'ha de succeir. L'Estat francès o l'italià per exemple, ja porten a les seves esquenes diverses transicions polítiques i constitucionals que han anat provocant nous canvis en les estructures d'estat -a França aquests canvis han conduit a la República a reformular-se cinc cops, V República, i a Itàlia dos cops, II República-. Per tant, L'Estat espanyol ha de viure aquest procés, però el problema no és el procés en sí si no els objectius que s'hi poden barrejar i com es portarà a terme. A Espanya, el procés però posa en dubte el model territorial, el café para todos i alguna cosa més, cosa que el diferencia dels processos viscuts a Itàlia i França on la descentralització, encara que lentament, ha tingut un paper molt important. Potser ha estat un error la teoria de l'asimetria competencial, ara bé, això ja no té marxa enrere, el procés cap el blindatge de les estructures d'estat, espanyol evidentment, comença a caminar.

Certament, Zapatero ha anunciat retallades econòmiques si les comunitats autònomes no fan els deures. Que maco dir-ho, però si es mira el pastís de la despesa pública, trobem dues enormes diferències amb la resta de països europeus. Espanya inverteix molt menys en les administracions locals, quasi un 6% contra el 8 i el 9% a Europa o als Estats Units. I l'Estat central absorbeix la majoria del pressupost, quasi el 70% de la despesa, contra el poc més del 18% que absorbeixen les comunitats autònomes, cosa que també la diferencia d'Europa ja que la mitjana és del 25 o 30% dels pressupostos dels estats europeus que van a petar a les regions. Per tant, el debat de fons no és només aquest, o és que algú s'ha pensat que les retallades econòmiques no volen dir també retallades competencials? És obvi que Espanya es vol resituar i ho farà, però ho farà en tres processos.
El primer procés, ja l'he explicat, s'inicia ara i ve provocat per la situació desastrosa de la caixa pública espanyola, les retallades pressupostàries comportaran canvis. Però Zapatero no té prou legitimitat política per encarar altres processos més difícils i que haurien d'arrossegar a pactes d'estat amb el PP que ara no veu possibles. Aquests pactes es produiran progressivament en dos àmbits estratègics per a l'Estat, el judicial, renovació del sistema jurídic espanyol, i el polític, nou model territorial i eminentment també comportarà canvis constitucionals de blindatge d'aquest model. Però, per això, com deia, es requereixen majories polítiques més sòlides que les de Zapatero.

Mentrestant, a Catalunya hem de fer un gir radical al model de relació que hem portat a terme fins ara amb l'Estat i com a Estat. En primer lloc, la bilateralitat ha de ser un model de relacions amb l'Estat que només serà possible si l'exercim i no només el verbalitzem, mireu el cas quebequès. I la unitat en els grans acords de país, en el cas de Catalunya, ha de ser un mitjà i no una finalitat en sí alhora de negociar amb Espanya. No val seguir amb aquest joc de la queixa sense resposta i els “pronunciamientos a la catalana” de pa sucat amb oli, el catalanisme, tingui els òrgans de decisió on els tingui, a Catalunya o a Espanya, ha de viure un procés de debat que consolidi una nova cultura política de relació basada en tres eixos; assumir el dret a l'autodeterminació oer oart de tot el catalanisme democràtic com una eina democràtica exercible des de Catalunya en qualsevol moment, la bilateralitat tàcita, que no explícita, amb les negociacions amb Madrid, i la unitat estratègica en els processos polítics que permetin avançar com a país.