Sant Fost decideix un any després

Just el dia després de la celebració de la consulta popular que organitzàvem Sant Fost Decideix, vaig tenir tenir un petit error que ara vull esmenar. El dia 26 d'abril voldria haver dedicat un post al meu bloc de reconeixement de la gran tasca que tots i totes els voluntaris de Sant Fost Decideix varen portar a terme durant els llargs mesos, i que va culminar amb el més que exitós resultat de participació per a aquesta consulta, més d'un 15% de la nostra població va anar a votar! Malauradament, no hi vaig ser a temps, i ara, després d'un any, i aprofitant la celebració aquest passat divendres del primer any de Sant Fost decideix, vull recordar aquests moments.

Vull dir en primer lloc que; mai, històricament Sant Fost ha celebrat una consulta popular, mai històricament Sant Fost s'ha viscut un acte altruista on hi ha participat tanta gent, i mai Sant Fost ha parlat obertament tant sobre un tema candent a la nostra societat, la independència. Jo vull recordar l'esforç de tots els companys i companyes que com jo, que vàrem creure en un projecte que es va formar entre pocs i va ser assolit per molts.
Recordo que fa cosa d'uns dies, l'Àlex Sans, un company el qual ens vam conèixer justament durant l'organització de la consulta, em deia que la història sempre s'ha de llegir quan ja ha passat, és quan més hi veus els fruits que s'hi aporten. Bé, l'Àlex tenia tota la raó, la història en el cas de la fita que vàrem aconseguir el passat 25 d'abril de 2010, és un pas en la història del nostre municipi que encara no podem mesurar prou bé, doncs el pas del temps ens dirà fins on ha arribat a calar aquest esforç. El que sí que crec, és que la consulta sobre la independència, a Sant Fost, ha ajudat a normalitzar el projecte independentista, i tambá ha ajudat a normalitzar la imatge dels qui ens sentim independentistes, siguem del color que siguem. Aquesta, és una aportació clau en la normalització de l'independentisme a petita escala, per a poder avançar nacional i socialment.

Ara, Sant Fost decideix, segueix ben viu. Com deia, aquest passat divendres SFD celebrava el seu aniversari amb la presentació del llibre de Josep Maria Ximenis arran de l'experiència de la convocatòria de la consulta sobre la independència a Arenys de Munt. El fet que SFD segueixi activa i a peu de carrer, vol dir que el nostre projecte té un calatge polític i social suficient per entendre que al nostre municipi, com a molts altres municipis del nostre país, el projecte nacional ja s'està consolidant, a marxes forçades de vegades, però amb fermesa. I a més, aquesta empenta la protagonitzen arreu, persones de totes les edats, cosa que significa que l'independentisme ha crescut, i ja s'està fent major d'edat. A Sant Fost, com arreu del país, ja no ens alimenten molles, ara volem el pa sencer.

Una segona transició política a Espanya s'està iniciant

Ja fa temps que se senten rumors sobre la gestació d'un nou procés que ha mudat el nom -en comptes de transició, ara es parla d'harmonització o de perfeccionament- i que té la finalitat de transformar el model territorial de l'Estat espanyol. La proposta d'Aznar de “recentralitzar l'estat” no ha deixat de verbalitzar un pensament polític força estès entre la classe política espanyola. No és només una opinió la d'Aznar, és una línia teòrica ja consolidada i que a més, Zapatero, l'ha secundada, des d'un altre prisma, el del finançament de les comunitats autònomes, però l'important és que el missatge d'ambdós líders polítics espanyols no té cap contradicció de fons sinó de formes i de temps.

Jo vull parlar de Segona Transició política espanyola perquè és obvi que s'ha de succeir. L'Estat francès o l'italià per exemple, ja porten a les seves esquenes diverses transicions polítiques i constitucionals que han anat provocant nous canvis en les estructures d'estat -a França aquests canvis han conduit a la República a reformular-se cinc cops, V República, i a Itàlia dos cops, II República-. Per tant, L'Estat espanyol ha de viure aquest procés, però el problema no és el procés en sí si no els objectius que s'hi poden barrejar i com es portarà a terme. A Espanya, el procés però posa en dubte el model territorial, el café para todos i alguna cosa més, cosa que el diferencia dels processos viscuts a Itàlia i França on la descentralització, encara que lentament, ha tingut un paper molt important. Potser ha estat un error la teoria de l'asimetria competencial, ara bé, això ja no té marxa enrere, el procés cap el blindatge de les estructures d'estat, espanyol evidentment, comença a caminar.

Certament, Zapatero ha anunciat retallades econòmiques si les comunitats autònomes no fan els deures. Que maco dir-ho, però si es mira el pastís de la despesa pública, trobem dues enormes diferències amb la resta de països europeus. Espanya inverteix molt menys en les administracions locals, quasi un 6% contra el 8 i el 9% a Europa o als Estats Units. I l'Estat central absorbeix la majoria del pressupost, quasi el 70% de la despesa, contra el poc més del 18% que absorbeixen les comunitats autònomes, cosa que també la diferencia d'Europa ja que la mitjana és del 25 o 30% dels pressupostos dels estats europeus que van a petar a les regions. Per tant, el debat de fons no és només aquest, o és que algú s'ha pensat que les retallades econòmiques no volen dir també retallades competencials? És obvi que Espanya es vol resituar i ho farà, però ho farà en tres processos.
El primer procés, ja l'he explicat, s'inicia ara i ve provocat per la situació desastrosa de la caixa pública espanyola, les retallades pressupostàries comportaran canvis. Però Zapatero no té prou legitimitat política per encarar altres processos més difícils i que haurien d'arrossegar a pactes d'estat amb el PP que ara no veu possibles. Aquests pactes es produiran progressivament en dos àmbits estratègics per a l'Estat, el judicial, renovació del sistema jurídic espanyol, i el polític, nou model territorial i eminentment també comportarà canvis constitucionals de blindatge d'aquest model. Però, per això, com deia, es requereixen majories polítiques més sòlides que les de Zapatero.

Mentrestant, a Catalunya hem de fer un gir radical al model de relació que hem portat a terme fins ara amb l'Estat i com a Estat. En primer lloc, la bilateralitat ha de ser un model de relacions amb l'Estat que només serà possible si l'exercim i no només el verbalitzem, mireu el cas quebequès. I la unitat en els grans acords de país, en el cas de Catalunya, ha de ser un mitjà i no una finalitat en sí alhora de negociar amb Espanya. No val seguir amb aquest joc de la queixa sense resposta i els “pronunciamientos a la catalana” de pa sucat amb oli, el catalanisme, tingui els òrgans de decisió on els tingui, a Catalunya o a Espanya, ha de viure un procés de debat que consolidi una nova cultura política de relació basada en tres eixos; assumir el dret a l'autodeterminació oer oart de tot el catalanisme democràtic com una eina democràtica exercible des de Catalunya en qualsevol moment, la bilateralitat tàcita, que no explícita, amb les negociacions amb Madrid, i la unitat estratègica en els processos polítics que permetin avançar com a país.

Apunts sobre aquesta campanya electoral

Aquests darrers, he estat analitzant els programes electorals dels partits que conformen una àmplia majoria política al Parlament de Catalunya, ERC, ICV, CiU i PSC. Val a dir, que en general tots els programes segueixen una estructura política i propositiva molt similar. Però realment hi ha propostes molt interessants en tots els programes. Jo en vull remarcar algunes d'elles.

Indústria

En tots els programes dels partits es parla de la unificació dels tràmits administratius per a les empreses. Alguns parlen d'alleugerir els tràmits, altres de crear un sòl interlocutor entre empresa i administració, altres de la creació d'un Portal únic per als tràmits administratius de les empreses. Sembla que aquest és un tema força transversal i interessant pel què fa alleugerar la dinamització empresarial del país ara que estem en crisi.

També es parla d'aprofitar les Delegacions Internacionals de la Generalitat per a promocionar els productes catalans. Una bona manera sens dubte de donar un enfocament més ambiciós a les Delegacions Internacionals.

El PSC, també parla de crear un Pla de Promoció de Reinversions en sectors estratègics. O sigui, crear una línia pública de reflotament o reciclatge de sectors industrials estratègics per al país que estiguin en una situació d'impàs, o bé, en una situació de transició que hagi de ser acompanyada pels agents públics.

També ERC proposa un ambiciós programa d'internacionalització de la indústria, radicat sobretot, en el suport a les PIME's i a la producció manufacturera. CiU, en aquest cas, fins i tot, fa una aposta agosarada, diria que pot realista, per a proposar la creació de 500 agents en comerç exterior.

Segons els partit, i aquí no hi ha gaire coincidència, cosa que no dona gaire credibilitat als programes, es creu que cal apostar per sectors com el de la biomedicina, la nanotecnologia, el turisme, l'agroalimentació, la rehabilitació d'edificis com a possible sortida per al sector de la construcció, el sectors dels professionals relacionats amb la dependència etc.

Relacions exteriors

Em baso en dues propostes força interessants: només CiU i ERC fan una proposta ambiciosa per a la creació d'un Departament de Relacions Exteriors. I ERC, desenvolupa una proposta molt interessant per a crear un Consell Internacional de Catalunya, que fomenti la col·laboració entre entitats, fundacions, consorcis etc, i la Generalitat, per tal de consolidar un cos diplomàtic propi entre el sector privat i el públic que actuï en l'àmbit internacional.

Mercat del treball

Encara que la Generalitat no té excessives competències en matèria de treball val la pena destacar l'aposta per part d'ERC i CiU per a consumar l'històric Marc Català de Relacions Laborals.

Tots els partits parlen d'unificació del SOC (Servei d'Ocupació de Catalunya) amb els programes per emprenedors com ara ACCIÓ10.

Pel què fa al futur de Catalunya, CiU i PSC, mantenen una línia prudent, de gestió de la situació actual sense donar gaires respostes de futur, excepte la proposta de Concert Econòmic de CiU, que valgui la pena dir-ho, és força fluixa en el contingut palès al programa. I ERC, és on posa més èmfasi en donar una resposta argumentada i ambiciosa, pel què fa a la convocatòria d'un referèndum per a decidir el futur de Catalunya. També ICV hi fa esment però de manera força passatgera.

Per cert, curiosament, tothom parla de la futura Llei electoral, però quasi bé ningú, excepte ERC, detalla la seva proposta...és la lacra més flagrant de la manca política que tenim com a país, i a sobre, ningú hi fa gairebé esment.

Com a detall més important, la veritat, és que m'ha sorprès bastant, el baix nivell propositiu de CiU. Hi ha moltes declaracions de bones intencions però no hi ha un relat. Diria fins i tot, que és un programa força mediocre basat en dotar de propostes d'aparador i enfocades a generar “imputs”, no propostes de fons.

Bé, abandonada la part programàtica. Crec que aquesta campanya no és la clau de volta per a la política, evidentment, el resultat marca quins seran els nous actors polítics, ara bé, penso que tots els partits actualment, sense excepció, cal que reformulin les seves línies polítiques i el seu paper en el sí de la societat. I és que quan parlem de desafecció o de poca utilitat de la política coma eina per a resoldre els problemes de la societat, són argumentaris de més calatge del que pensem, i només serà possible combatre el desencant per la política si hi ha accions col·lectives que diria en Pallach, accions de conjunt per a consolidar una nova base política de país.

També m'ha sorprès que malgrat la convocatòria de centenars de consultes per la independència arreu del territori, o l'expressió massiva el passat 10 de juliol en la manifestació del milió i mig de persones a Barcelona, el debat sobre la independència no és encara ni prou madur ni prou influent entre l'opinió pública, és més, encara hi ha partits que són capaços d'incentivar els seus votants generant missatges de rebuig a la independència, com és el cas del PSC. I és evident, que la campanya ha adquirit un color molt transversal i ampli pel què fa a l'argumentari dels partits perquè el sobiranisme no és capaç o no està prou convençut dels passos que ha de donar ni de l'abast social que té.

Retornar a la política, 2ona part

Recuperar l'acció social de la política. Aquest concepte, el de l'acció social de la política, té una llarga tradició, nascuda, o millor dit, millorada i actualitzada pels grans moviments socialistes i comunistes de finals del segle XIX. No pretenc analitzar la història d'aquestes accions ni la història del moviments socials, si no que vull posar de nou un valor que ha perdut el seu significat al llarg dels anys, i que té una necessitat intrínseca a l'hora de transmetre el valor de les polítiques; el què podríem anomenar el valor social de la política.
Però, certament, les institucions socials, viuen un procés de crisi, o més aviat, viuen un procés de reformulació dels seus valors. La complexitat social, i la multiplicitat d'eines formatives i informatives, obliguen a generar nous canvis en el sí de la societat civil. Ara bé, penso que encara no hem retornat a un debat que resta pendent; el retorn al diàleg entre societat civil i sistema polític. Moltes són les causes perquè ambdós àmbits s'hagin allunyat, i sense que això signifiqui cap catastrofisme tal i com alguns ho volen fer veure, la política ha de reconèixer i valorar els projectes socials, així com la societat civil ha de reconèixer i valorar els projectes polítics. Un altre debat és el de si és legítim o no segons quines polítiques o segons quins projectes, això però, com deia, depèn de l'escala de valors dels actors socials o polítics, però si ambdós sistemes no saben valorar-se, la democràcia a petita o a gran escala mai serà del tot completa.

I apunto en aquest sentit, una tasca de canvi profund en àmbits tant importants com són el de l'associacionisme sindical, l'educatiu, el juvenil i el veïnal. I crec que requereix una especial atenció l'associacionisme sindical, el qual a casa nostra necessita una transformació dels seus valors, del funcionament de les seves estructures internes i externes, i de la seva manera d'entendre actualment el món del treball. I també l'associacionisme veïnal, el qual segueix un model de funcionament idèntic al dels seus inicis als anys 60 i 70, i que han acabat esdevenint elements on l'objectiu final és simplement el benestar dels veïns i el rebuig a la política com a formula per a marcar un suposat perfil propi i autònom, ben al contrari del que crec que s'està produint actualment arreu del país. Justament es busca consolidar nous projectes locals d'identitat i generar noves propostes de diàleg entre l'administració i el veïnatge que cohesionin el teixit ciutadà i el tornin a posar en valor.
Ara bé, en aquests reptes, la política, com a element també de sociabilitat, no pot deixar-se de banda com fins ara, és una part del joc, i seria un error no comptar amb els valors que transmet, només cal que la relació entre ambdós se sàpiga posar al seu lloc i que cadascú sàpiga de la importància de l'altre.

Pel què fa a propostes per a reformular les institucions socials n'apunto tres de caràcter general; més capacitat de formació per aquestes, això vol dir més recursos i més flexibilitat. Recuperar el valor de la mobilització social actualitzant la forma, i aquí cal tenir molt en compte les noves tecnologies de la informació. I crear nous models de participació política, més ben dit, un model descentralitzat de fer la política, cal una aposta per a generar espais per al debat polític i social de qualitat i accessibles a tothom, que vagin més enllà dels partits polítics tradicionals. En aquest cas, apunto el model d'èxit que ha suposat la consolidació dels think tank al món anglosaxó.

Reforma de la Llei electoral. Malgrat de la situació vergonyant que suposa no tenir encara una Llei Electoral pròpia després de trenta anys de democràcia, crec que la Llei Electoral influirà i molt en la reformulació del sistema polític. I encara que no vull aprofundir sobre el què i el com, crec que la futura Llei Electoral ha de tenir dos grans objectius; consolidar un model de procés electoral obert i territorialitzat, amb vot uninominal però sense menystenir la tradició política actual. I crear una administració territorial més descentralitzada que deixi de banda models vinguts del passat i poc pràctics per als ciutadans i poc ajustats a la nostra realitat local, les províncies. I és que crec que la democràcia, i la política per antonomàsia, només serà justa si és capaç de donar servei als ciutadans de la manera més pròxima possible i amb la màxima eficiència i rapidesa possible.





La responsabilitat dels mitjans de comunicació. Renovar el contracte entre política i el mal anomenat quart poder, els mitjans de comunicació, és el gran repte per a la consecució d'una nova manera de fer política. Podem dir que la política i els mitjans de comunicació formen part d'un mateix espai comú on els desajustos actualment, són importants degut a la mala gestió d'uns i altres, i no pas per un problema de comprensió o de falta de criteris. Sota aquest criteri hi ha d'haver un nou marc de relació que generi per una banda, informació de qualitat, és clar que sí, però que tingui com a màxim objectiu buscar sempre la rigorositat en la informació política, i això vol dir, en molt casos, saltar a un nou estadi i a una nova manera d'entendre els mitjans de comunicació a casa nostra. Els mitjans de comunicació d'aquest país necessiten millorar les seves capacitats de generar informació política i per això cal més rigorositat i un salt cap a la millora qualitativa i formativa dels departaments d'informació política dels mitjans nacionals.
Tanmateix, la informació de qualitat i rigorosa mai serà possible si el món de la política, tant dominada pels partits a casa nostra, no fa un pas cap a l'obertura i cap a la professionalització de les relacions amb els mitjans de comunicació. Tantes vegades són els mateixos polítics els qui filtren les notícies i els qui en definitiva acaben dominant el terreny d'un joc on actualment es mira la curta volada i la improvització per part d'alguns polítics professionals, sense que això permeti crear gabinets de comunicació amb prou criteri i professionalitat com per a gestionar la informació que generen les polítiques públiques. Cal doncs, que la llibertat comunicativa sigui recíproca i tingui el valor del respecte per l'altre i la rigorositat en el seguiment de la informació com a premises per a construir un nou model de relació entre mitjans i política més còmode per a tots.

Els debats polítics han de ser debats públics. La veritat és que la política a Catalunya té certes contradiccions entre el que és públic i el que és privat. I els debats polítics en són un dels casos. Els debats polítics, també els de partit, tenen una clara vocació pública més enllà de les nostres fronteres, i per cert, són seguits per molta gent, cosa que fa que els partits hagin de ser més rigorosos en les seves propostes. Només cal mirar el recent debat al Labour Party, o el procés d'elecció de cap de llista a les eleccions a President de la República al Partit Socialista Francès, per a veure que el debat polític, si sap actuar en positiu, sempre disposa d'un públic exponencial. Però per arribar fins aquí cal construir una nova vocació política a l'intern dels partits. Les propostes programàtiques, l'elecció dels candidats dels partits, els debats interns etc., són massa opacs, i creen en molts casos desafecció, poc reconeixement de la tasca partidista, i desconeixement per part dels ciutadans del què és la cultura partidista. Cal doncs, crear una cultura del debat de partit oberta, pública, que tingui com a objectiu fer conèixer quines són les seves propostes i quines són les cares visibles que les creen i les transmeten. Potser així, també deixarem enrere, una mica més, les batalles internes i els jocs equilibris entre sectors com a principal tasca dels partits, per a generar nous elements o espais on el sistema de partits pugui remuntar el seu baix reconeixement social que disposa en hores d'ara.

La professionalitat de la política. Sense polítics professionals, que vol dir de professió, no només de vocació, no podem crear un sistema polític prou adequat a les necessitats actuals. Cal millorar la sortida professional dels futurs politòlegs, com també cal millorar la qualitat dels seus estudis, sense que això hagi de suposar obligatòriament sortir a l'estranger.
A Catalunya, ja disposem d'una Escola de l'Administració de Catalunya, ara bé, ni està ajustada a les necessitats d'un politòleg que vol fer això, politologia, ni disposa de recursos suficients per a complementar la formació per aquesta “quasi” primera lleva de politòlegs al nostre país. Com deia, si volem professionals primer els hi hem de donar recursos i valorar-los.

Les obligacions de l'oposició a la política. Hi ha un gran garbuix del què han de ser les tasques de l'oposició. No podem seguir tenint una oposició que només debat sobre el què fa el govern o sobre la legitimitat de les propostes que realitza aquest. L'oposició ha de tenir per una banda, un cert reconeixement institucional que a casa nostra ja s'ha iniciat, però que cal aprofundir. I per altra banda, l'oposició, i posaré com exemple el shadow cabinet anglès, o la figura del cap de l'oposició a França i a Itàlia, tenen obligacions de passar comptes i de de fer una tasca constant de proposició i resposta al voltant del què pugui fer el govern de torn, o bé, a allò que puguin ésser noves propostes. I és que el model d'oposició a casa nostra, forma part d'un model passat, i que cal reformar en profunditat, perquè l'oposició també té una gran responsabilitat a l'hora de prestigiar el sistema políti

Esquerra i biodiversitat

Darrerament, he llegit el llibre Un mundo que ganar de Geoff Eley. Una més que detallada “bibliografia” de la història de l'esquerra a Europa des del 1850 fins a l'any 2000. Un estudi molt complert que m'ha sorprès molt. La història que explica Eley ha estat feta des de la màxima objectivitat, sense punts de vista parcials ni desviacions ideològiques. Tot un descobriment que recomano a tothom. Ara bé, prepareu-vos perquè la cosa té 500 pàgines!

Un dels temes que m'ha sorprès d'aquest llibre, ha estat la descripció històrica que fa Eley del naixement sociològic de l'esquerra. Penso que és força revelador, diria que fins i tot és força trencador amb les versions oficials dels historiadors de l'esquerra europea sobre una realitat que tant a l'esquerra com a la dreta, durant aquests darrers segles, ha estat obviada, la incompatibilitat entre industrialització i biodiversitat.

En efecte, Eley marca tres característiques força interessants dels valors de l'esquerra que es començava a gestar a Europa; la defensa de la propietat com a valor de seguretat per a les classes populars, la defensa de l'artesanat com a element de preservació d'un sistema econòmic paral·lel al incipient capitalisme, i la convivència inicial entre camp i ciutat. Tots tres elements, han estat força contrariats o mal vistos tradicionalment pels canals oficials de l'esquerra europea, amb especial atenció a l'esquerra dels països mediterranis i els centreeuropeus.

Eley, descriu la defensa de la propietat entre els “primitius” obrers degut en part, a la inseguretat d'aquest nou cicle econòmic que estava generant el capitalisme industrial i que veia la propietat com un element de seguretat. I per altra part, l'artesanat, els gremis i els petits tallers, formaven un sector laboral que era capaç encara de condicionar les economies d'estat.

Aquest obrers, els obrers a petita escala, dels petits i mitjans tallers, representaven un sector de la societat hereva de les corporatives i a vegades conservadores societats gremials, que estaven començant a viure canvis profunds, encara que amb intensitats molt diferents segons el sectors i la intensitat de capital abocada a cada un d'ells, dos evolucions contraposades poden ésser les de la indústria moderna i poderosa del ferro i l'acer del segle XIX, i la de la indústria tèxtil, molt més necessitada de capital humà i amb disposició de maquinària molt més lleugera. Tot i això, tal i com diu Eley els artesans van perdre cada cop més el control dels seus oficis, que va passar a les forces impersonals del mercat capitalista. Van abandonar els tallers per formes pràctiques de dependència de l'organització professional a major escala, abans d'acabar integrant-se directament a les estructures superiors de producció, treball i control capitalistes.

Per tant, aquí tenim un primer element de competitivitat-contradició directe amb el sistema capitalista, que per la voluntat expressa de l'esquerra -la socialdemòcrata inicialment però també la comunista- de construir un nou model econòmic basat en la manufacturació a gran escala, i en l'ús massiu de la força de treball humà, el prototip d'obrer descrit pels grans teòrics del socialisme, Marx, Engels, Lenin, Kautsy etc., s'hi van sentir més còmodes i propers als seus postulats ideològics i estratègics.

Pel què fa a l'harmonia entre camp i ciutat, hi ha dos elements que amb la consolidació del sistema capitalista desapareixen d'aquest consens. En primer lloc, amb l'arribada de la industrialització també arriben les construccions i ampliacions dels nous burgs per als obrers vinguts del camp o d'altres regions que venen a treballar a la indústria, cosa que provoca l'aïllament dels vincles amb la natura i els treballs del camp. I per altra banda, aquest aïllament, genera un tancament del cicle vital que crea el nou model, que és el de provocar que l'obrer canviï tant el seu hàbitat de treball i relacions formals, com el seu hàbitat de consum per a crear el que Eley descriu com a separació dels productors directes dels medis de producció per tal d'obligar als nous obrers a entrar en una forma del treball depenent. Era necessari que als mitjans de subsistència només es pugués accedir mitjançant el salari, en un procés laboral controlat pel capitalista. Malgrat aquestes vicissituds, el pes del camp, de l'artesanat i dels lligams amb la terra han estat força resistents a les onades industrialitzadores i urbanitzadores dels diversos segles que s'han anat succeint.

Amb aquestes breus ressenyes històriques dels valors perduts de l'esquerra -encara prototip- que es començava a gestar - i si llegiu aquest llibre encara en trobareu més i sorprenents casos de pèrdua de valors de l'esquerra per uns de més suposadament “nous i pràctics”- penso que Eley redescobreix dos elements o dos valors que han estat obviats pels grans moviments obrers dels darrers segles; la pluralitat de factors de treball i la biodiversitat com a medi de vida. I amb aquest darrer, adreçaré aquestes últimes línies doncs penso que estem en un punt on l'aposta per la biodiversitat és més que necessària, és, com per als antics artesans, un model de vida.

L'esquerra, obviant la biodiversitat com a medi de vida i la pluralitat com a medi de relació político-social ja que no eren elements de control polític i social, ha fet prevaldre dues teories per obviar els seus valors històrics originaris; gran producció per abastir als més pobres i una aposta cega pel progrés sense fre ni mesures.

En primer lloc, com diu Carlo Petrini, al seu llibre Bo, net i just, d'abastir el món de menjar en tenim tots els mitjans però cal una aposta política. Aquesta és una primera resposta a una teoria que a dia d'avui ja és caduca en el seu argumentari de base.

I pel què fa a la biodiversitat, aquesta és una aposta per la pluralitat d'idees, de formes de vida, de formes de consum, de formes de parlar etc. I aquesta, ha de ser una aposta de l'esquerra. Vivim en un canvi de cicle econòmic el qual ens havia marcat com a valor inherent el progrés “asimètric”, sense tenir en compte les peculiaritats de cada espai, de cada territori i de cada persona, aquest és el gran canvi que ha de generar-se en el sí de l'esquerra. Ja hi ha grans moviments a Europa que advoquen per aquest canvi, és clar que sí, però molt em temo que aquest és un canvi molt profund per a les esquerres tradicionals europees, les quals, val a dir, en molts casos són les més conservadores alhora de produir canvis en el seu sí.